[situació # 22] de claudàtor: vetllada[dà] + presentació fanzine “134”

[situació22]

«Els cubistes volen cobrir DADA de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADA.
N’estàs segur?
Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.
Creuen que DADA pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l’art molt car.
L’art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.
L’art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).
L’art és un producte farmacèutic per a imbècils.
Les taules giren gràcies a l’esperit: els quadres i les altres obres d’art són com taules caixa-fortes, l’esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d’art.
Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.
Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l’esperit…
Compreu reproduccions d’autògrafs.
I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.
Més cagarades de mosca a les parets.
Sempre n’hi haurà, és evident, però no pas tantes.
Dada cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant “Vicens Poupoule”, quin sacrilegi!!!
El cubisme representa la carestia d’idees.
Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s’ha de cubicar el diner!!!
DADA no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: “No comprenem res, res, res.”
“Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res.”
Que no sap res, res, res, res.»

Aquest text de Francis Picabia aparegut a la publicació 391 que ell mateix engegà l’any 1920 és una de les nombroses proclames anti-programàtiques amb què el moviment dadà es donava a conèixer en aquells bullents anys que seguiren a l’esclat i la conclusió de la primera Gran Guerra. Però dadà ja començà a cuejar l’any 1916 amb l’històrica astracanada del Cabaret Voltaire de Zurich, encetant un camí sense retorn que entre d’altres coses implicà la deflagració de l’edifici conceptual, moral i estètic on la respectabilitat artística, el capitalisme mecenes i l’apoltronament de certes avantguardes històriques ja llavors neftalíniques s’havien instal·lat amb la intenció de no sortir-ne mai. Ara, 100 anys després d’aquella eclosió proto-punk podem dir molt sobre si aquella pretensió de terrorisme anti-art va finalment acomplir amb algun dels seus objectius (essent com són la majoria dels seus membres noms inamovibles dins la historiografia de la poesia i de l’art contemporanis). Potser no es tractà de res més que d’un meravellós i màgic fracàs: el de l’art com a institució i el del seu revers flamíger, exhuberant i pocasolta. Però fins i tot com a fracàs no deixa de ser un fracàs exemplar, una d’aquelles fites a què aspirava Beckett quan proclamava allò de “fracassar millor”.

 

Amb tot, no hem volgut deixar passar l’ocasió de conjurar novament dadà, fer-ne reverberar la seva cruel simpatia i la seva munició heteròclita. Per això claudàtor acomiada la seva programació regular fins setembre amb una vetllada[dà] amb tots els ets i uts: Usted es un Colectivo i un grapat de comfabuladors associats que han posat tota la carn (o la pell i els ossos, si de l’altra en manca) a la graella del despropòsit per a convertir el 134 en un epígon del Cabaret Voltaire, i els seus oficiants en la caixa de ressonància humana del corriol antipoètic dadà. Parlem de Josep Pedrals, Marc Florensa, Enric Casasses i l’inestimable tasca documental, aparelladora i equilibrista de Merzmail aka Pere Sousa. Martingales, esgarips fonètics, anèmia cinematogràfica, mobiliaris satinians, improperis performatius seguint la trencadissa organitzada en el seu moment per energúmens com Tristan Tzara, Hugo Ball, Kurt Schwitters, Raoul Hausmann, George Grosz, Marcel Duchamp…

Ah! I la presentació del fanzine 134, una publicació cooperativa, picabiana, gratuïta de 28 pàgines a tot B/N que inclou peces específicament cedides per a l’ocasió de gent com Pere Sousa, Victor Nubla, Francesca Llopis, Marc Caellas, Riot Über Alles, Enric Casasses, Joan Josep Camacho Grau, Joan Casellas, Ester Xargay… Una veritable andròmina amb la que hem volgut ampliar encara més l’espectre d’inoculació dadà d’una vetllada[dà] que, més que imprescindible, volem pensar com a joiosament inevitable…

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s