[situació # 24] de claudàtor: “El Palimpsesto Sentido” a Hell Gallery

situacio24

Vaja…

Sembla que hem despertat, o alguna cosa així, oi?

Tot sembla igual però no ho és del tot. No, ni de bon tros.

Percebo certa fetor de novíssima descomposició històrica al nostre voltant, certa necessitat de reincidència en aquell punt de temperatura en què la liquiditat cerebral entra en ebullició i tot el xarboteig acaba fent-se fonedís en una columna de vapor que s’escapa per la finestra. I tot per no haver tapat el cossi a temps. Sempre algun detall desafortunat que trenca l’harmonia del desastre i el converteix en una dansa flonja i decorativa. Davant d’això hem despertat una mica (només una mica) i ens abraonarem de manera excepcional el proper 14 d’octubre amb una llampegada profundament inhòspita i entranyable tot dissenyant un artefacte de terror psicològic ple de temor, tremolor i fantasia. No sabem fer-ho d’una altra forma.

art_iv

La facció neural de [claudàtor] ha estat conjurada en aquesta ocasió per a integrar-se als fasts derivats de l’antilògica exposició de Riot Über Alles a la Hell Gallery titolada Siempre así. I per a tal circumstància cel·lebratòria es procedirà a un rigurós exercici de desgastament, moldejat, recomposició i ultratge de l’obra (i sobre tot, de la figura-subjecte, de l’hic et nunc, del das sein) del propi Riot Über Alles. Així, prenent l’humanoide, les seves línies de fuga i plasmacions multifacetals de les seves diverses patologies s’erigirà un monument incandescent a la pràctica del palimpsest, de l’apropiacionisme i la intervenció impúdica en universos al·liens. El propi Riot Über Alles (en el paper de Riot Über-Über Alles-Alles), Guillem Caballero (músic ex Surfing Sirles i bellíssim especimen) i Sebastià Jovani (narrador, poeta, accionista de sí mateix i actualment també individu becat) traçaran un diagrama esquizoide partint de l’obra gràfica, poètica i vivencial del primer per a explorat els límits de la distorsió estètica i la despossessió personal fins arribar (o al menys això esperen) directament al gra de forma comfusa.

 

 

Anuncios

[situació # 22] de claudàtor: vetllada[dà] + presentació fanzine “134”

[situació22]

«Els cubistes volen cobrir DADA de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la seva pipa per tapar DADA.
N’estàs segur?
Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques.
Creuen que DADA pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l’art molt car.
L’art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa.
L’art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici).
L’art és un producte farmacèutic per a imbècils.
Les taules giren gràcies a l’esperit: els quadres i les altres obres d’art són com taules caixa-fortes, l’esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d’art.
Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics.
Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l’esperit…
Compreu reproduccions d’autògrafs.
I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a la vostra.
Més cagarades de mosca a les parets.
Sempre n’hi haurà, és evident, però no pas tantes.
Dada cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot cantant “Vicens Poupoule”, quin sacrilegi!!!
El cubisme representa la carestia d’idees.
Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s’ha de cubicar el diner!!!
DADA no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: “No comprenem res, res, res.”
“Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res.”
Que no sap res, res, res, res.»

Aquest text de Francis Picabia aparegut a la publicació 391 que ell mateix engegà l’any 1920 és una de les nombroses proclames anti-programàtiques amb què el moviment dadà es donava a conèixer en aquells bullents anys que seguiren a l’esclat i la conclusió de la primera Gran Guerra. Però dadà ja començà a cuejar l’any 1916 amb l’històrica astracanada del Cabaret Voltaire de Zurich, encetant un camí sense retorn que entre d’altres coses implicà la deflagració de l’edifici conceptual, moral i estètic on la respectabilitat artística, el capitalisme mecenes i l’apoltronament de certes avantguardes històriques ja llavors neftalíniques s’havien instal·lat amb la intenció de no sortir-ne mai. Ara, 100 anys després d’aquella eclosió proto-punk podem dir molt sobre si aquella pretensió de terrorisme anti-art va finalment acomplir amb algun dels seus objectius (essent com són la majoria dels seus membres noms inamovibles dins la historiografia de la poesia i de l’art contemporanis). Potser no es tractà de res més que d’un meravellós i màgic fracàs: el de l’art com a institució i el del seu revers flamíger, exhuberant i pocasolta. Però fins i tot com a fracàs no deixa de ser un fracàs exemplar, una d’aquelles fites a què aspirava Beckett quan proclamava allò de “fracassar millor”.

 

Amb tot, no hem volgut deixar passar l’ocasió de conjurar novament dadà, fer-ne reverberar la seva cruel simpatia i la seva munició heteròclita. Per això claudàtor acomiada la seva programació regular fins setembre amb una vetllada[dà] amb tots els ets i uts: Usted es un Colectivo i un grapat de comfabuladors associats que han posat tota la carn (o la pell i els ossos, si de l’altra en manca) a la graella del despropòsit per a convertir el 134 en un epígon del Cabaret Voltaire, i els seus oficiants en la caixa de ressonància humana del corriol antipoètic dadà. Parlem de Josep Pedrals, Marc Florensa, Enric Casasses i l’inestimable tasca documental, aparelladora i equilibrista de Merzmail aka Pere Sousa. Martingales, esgarips fonètics, anèmia cinematogràfica, mobiliaris satinians, improperis performatius seguint la trencadissa organitzada en el seu moment per energúmens com Tristan Tzara, Hugo Ball, Kurt Schwitters, Raoul Hausmann, George Grosz, Marcel Duchamp…

Ah! I la presentació del fanzine 134, una publicació cooperativa, picabiana, gratuïta de 28 pàgines a tot B/N que inclou peces específicament cedides per a l’ocasió de gent com Pere Sousa, Victor Nubla, Francesca Llopis, Marc Caellas, Riot Über Alles, Enric Casasses, Joan Josep Camacho Grau, Joan Casellas, Ester Xargay… Una veritable andròmina amb la que hem volgut ampliar encara més l’espectre d’inoculació dadà d’una vetllada[dà] que, més que imprescindible, volem pensar com a joiosament inevitable…

[situació # 21 i 1/2] de claudàtor: Lucas Quejido & Lluís Vallès ofrenen “Tan plenes les mans”

[situació21i1:2]

Com una epifania llampegant un cop la tamborinada es creia ja passada; com una estella de saviesa inesperadament clavada allà on crèiem que ja no hi cabia més coneixement hermètic. Així arriba aquesta situació de claudàtor que cap de nosaltres, oh pobres mortals havíem previst quan vam dissenyar els contorns de la darrera de les programacions bimensuals d’aquesta trifulca performativa. I heus aquí que, brollada de l’indeturable cervell taumatúrgic de Lucas Quejido irromp una situació intersticial que hem decidit ubicar en el molt màgic redòs de la fraccionalitat encoberta, com les estacions de tren amagades als punts cecs de la geografia locomotriu o com els miracles obrats a la penombra…

Sin título13178048_1058692097543222_1551773698503065838_n

«Lucas Quejido, barman a diari, cantant de lustre (Ivo Naïf, Orquestra La Lídia, Canvis Vells, Misaluba) i poeta de dècada (Nueve Fresquíssimos d’Espanya. Produccions Escopeta, 2009), no content amb què passin les tardors i s’abaixi el preu del cru abans que escrigui una línia de baix o un vers, amenaça ara de reunir als pocs que s’en recorden d’ell per fer-los escoltar un poema que fa tres anys que escriu i que encara resta inconclús [Tan plenes les mans]. Tan irrisòria proesa no arreplegaria ni les mosques més distretes si no fos per la participació d’un figura de primera línia com el Lluís Vallès al saxo tenor (MIS, JazZTà, Sin Anestesia, Ivimanseray) que ens delectarà amb uns solos magnífics on soul, hard bop i free jazz s’amalgamen comprimint la història musical del segle XX.»

A títol de mostra [tot i que una mica de gairell, tot s’ha de dir o de des-dir, ja que el projecte poètico-musical de Lucas Quejido encara no s’ha manifestat en aquest plec espai/temps] us deixem amb algunes obrades exemplars dels dos oficiants, per a que aneu modul·lant el vostre esperit de cara a aquesta insospitada i enlluernadora cita:

Documento1


[situació # 21] de claudàtor: It’s Written + Miriam Cano, “Rejected Soirée”

[situació21]

El refús de la indústria, la negligència dels mestretites que destrien el suposat gra de la pretesa palla des de l’ampit de finestres encarades a patis cecs de l’edifici literari. La dialèctica del visible / invisible, de l’integrat / exclòs, de l’acceptat / refusat que articula bona part de la intrahistòria de la literatura resta normalment als marges de les narracions legitimades i dels anecdotaris noticiables. Entre d’altres coses perquè aquests episodis acostumen a revel·lar el rerefons d’estultícia, ceguesa, carença de perspetiva que subjau com una sarna a la fisiologia corporativa i burocràtica de les grans oligarquies que prenen les decisions referents a què es publica (i per tant es dona a conèixer) del que no es publica (i per tant esdevé una mena d’artefacte defectuós, una mena de progènie deforme oculta als soterranis de la respectabilitat artística). Els autors i les obres refusades acaben essent Boo Radleys, Morlocks, Outsiders. I quan es produeix el desvetllament de certs casos de flagrant injustícia respecte aquests fins llavors marginals de la literatura la pròpia història implosiona, obligada a reconstruir-se, no només per a encapir obres ningunejades en el seu moment i que ara cal assumir com a necessàries sinó també per a reconsiderar les dimensions de la pròpia industria i de les hipertròfiques veus “autoritzades”.

Aquesta trama de desencontres i desajustos ha esdevingut la nova font d’inspiració de It’s Written: un aparell literari [tal i com ells mateixos es defineixen] que conjuga un projecte de factoria de disseny amb l’exploració de mitologies, imaginaris i estrats de la història de la literatura carateritzats per la seva natura extramurs de la narrativitat oficial: des de l’ufologia de William Burroughs a viatges concertats a espais u/dis/a-tòpics (la Babel de Borges, la Interzona, el Castell de Kafka…) passant per la recuperació de la memòria volant del mail art o l’activisme a les xarxes. A més de ser coorganitzadors a més des de fa un parell d’anys [juntament amb la llibreria La Calders] de l’imprevisible vòrtex literari-performàntic Off Sant Jordi.

It’s Written arriba a les situacions claudàtor per a presentar la seva nova dèria: aquesta #RejectedSoirée dedicada a esbudellar alguns dels casos més flagrants de rebuig i d’incomprensió en el sí de la industria literària: Sylvia Plath, la Lolita de Nabokov, l’Animal Farm d’Orwell [amb la connivència miop d’una patum com T.S. Eliott] o també casos pertanyents a d’atres sectors artístics (el MOMA refusant l’obra de Warhol, els desaires de la gran industria i de la crítica al Psycho de Hitchcock…). Una galeria d’oportunitats-quasi-perdudes la vivificació de les quals amb el temps no només ha fet sortir a la llum obres de qualitat mastodòntica sinó que també ha contribuït a posar en el punt de mira el criteri i la burda estratègia de legitimació que el mercat practica envers la creació artística.

Per acabar-ho d’adobar, aquesta gala de desgreuge històric i literari comptarà amb la participació especial de la poetessa Miriam Cano, guanyadora del Premi Martí Dot de poesia l’any 2013 amb Buntsandstein [Viena Edicions], un treball d’imaginació sintètica on poesia i geologia es donen la mà per a donar comptes dels estrats evolutius (i involutius) de la matèria humana. La seva darrera publicació és Ancoratge (Edicions Terrícola), una triangulació poètica afermada als vèrtexs d’Alaska, Sants i París. Cano aprofitarà l’avinentesa d’aquesta #RejectedSoirée per a transmutar-se en la pell malferida i la psique encara més fenellada de Sylvia Plath, una de les dissortades protagonistes d’aquest ritual de restitució.

[situació # 19] de claudàtor: Presentació de la Revista Rosita

[situacio19]

A claudàtor ens enorgullim de poder signar al·liances i recollir nous cofrares en la nostra lluita impenitent contra la desídia mental i el mal[s]igne, que pren les més diverses i insospitades formes amb la voluntat d’estrendre el desori i cobrir el planisferi de semiòtiques eixorques i pestil·lents. Mai serem prous a l’hora d’escometre aquesta missió, però tota nova incorporació a les files d’aquesta e-missió compartida, evanescent i situacional és sentidament benvinguda. I l’última incorporació que presentem en rigurós temps real i per a tots els públics presents és la venturosa Revista Rosita

Artefacte fonamentalment dedicat a la literatura en totes les seves mutacions i dimensions, Rosita s’ha conreat i té la intenció de créixer formosa al molt borgià jardí de la xarxa: format digital, brots actualitzats setmanalment i espores d’autoria propagades en molts casos des dels horticultius de twitter (vegeu si no la seva nòmina de col·laboradors aquí). Una primera taxonomia botànica de la seva fisiologia fonamental ens mostra un organisme en què hi conviuen articles, cròniques, palíndroms, assajos, converses, recomanacions llibreteres, tel·letipus d’actualitat literària sospitosa… Allò que en diríem un magazine floral amb tots els seus components. I la necessitat, convertida en virtut, d’arrelar en un paisatge que massa sovint trobem ple de pedregots mercantils quan no completament dessecat, com si d’una distopia a mig camí de Mad Max i Sant Jordi es tractés. Sí, potser que es tracti d’un projecte caducifoli si ens remetem amb que asseguren els seus responsables (que anuncien amb desinvoltura que el dia de la seva presentació Rosita començarà ja a morir), però… qui era aquell que va dir que al final de la Rosita només en quedava el seu nom?

CeUzEDvWQAA8OSH

Una Rosita és una Rosita és una Rosita, com resava Gertrude Stein (o era el Pare Mundina?). I Rosita és també un posicionament, una cojunctura amb fermes premeditacions que són lluny d’establir-se als hivernacles de la literatura i de la llengua vegetatives. Per això, millor que enginyar-nos empelts que afegir al primer dels brots de la revista millor que deixem que sigui ella mateixa la que tregui lluentor a la seva particular casuística a partir del manifest fundacional (i alegrement transformat en petita rauxa d’enigmística), que també podeu trobar a la seva web:

Rosita, revista literària caducifòlia sense paper
O la arbolada intención de seguir intentándolo.
Saltar por los aires la coherencia deseamos,
Invertir les adhesions, tocar el voraviu als submisos,
Trencar amb traïdoria la unanimitat.
Acérrima Rosita del tedio nuestro de cada día.
Escriure i llegir, viure i morir.
Sinfín de sinfines sin fin.
Una de Bolaño, otra de Cabré,
Negro sobre nieve
A ti te lo diré.
Rosita, revista antiliteraria también.
Originalidad muerta de sobredosis.
Saber copiar y no esconderse.
Interpretar de nuevo, revivir, recrearse.
Tener algo que decir y decirlo, dijo Oscar Wilde.
A vegades millors, sovint els pitjors, mai abatuts.
El mercat, en cas d’existir, no sap llegir.
Si existeixen els rosit@s, només sabem llegir (i posar rentadores també)
Ulyses, Bascombe, Montano y Meursault.
Nabokov, en Sales i en Sala, Virginia Woolf.
Alice i Alícia, Sampere i Marsé.
Reir es posible con Shakespeare o Vonnegut.
Olvidar Rosita podrás pero no te lo
perdonarás.
Som un armari per omplir, no pas per sortir.
Infidels per fidelitat. Fidels a la infidelitat.
Territori literari sense fronteres ni passaports.
A l’espera de tots i cadascun.

[situació # 18] de claudàtor: Maria Cabrera / Raquel Santanera / Blanca Llum Vidal / Maria Sevilla

situacio18

La mai prou enyorada Maria Mercè Marçal parlava dels dons i del tèrbol atzur que suposava ser alhora dona, de classe baixa i de nació oprimida. A hores d’ara, passat el temps aquests atzucacs carregats de tant potencial com d’ingrata certesa segueixen essent frontispici de moltes animositats poètiques i molts dels empoderaments que es donen, es despleguen i es repleguen a l’àmbit de l’activisme performatiu, especialment a les perifèries de les capitalitats simbòliques del nostre imaginari (oh, passeu, passeu i digueu-ne andergraun, si voleu).

I amb tot el que se suposa que hem evolucionat els darrers temps, la condició de dona segueix essent quelcom semblant a una mena de quimera, una rara avis de la que encara a molts resulta sorprenent (quan no incòmode) que en sorgeixin universos i imatges tan o més potents que les creades pel nepotisme masculí, habituat a rodejar-se de fal·lus, palaus laberíntics i paraules dures emprades com armes de foc. Bruixotes posseïdes per la diabòlica mania d’escriure i conjurar els verbs, aquestes…

brujas

A claudàtor hem volgut contribuir al desfici heretge amb una situació descosida de feminitat heterodoxa. No una, ni dues ni tres, sinó quatre poetesses prendran les regnes d’aquest proper dijous 28 d’abril per a obrar-hi el seu particular walpurgis poètic, despullat d’artificis i de recursos subalterns per a endinsar-nos de manera directa i sense embuts al moll de l’0s de la paraula, de la inflexió, de la semiòtica transfronterera. Preneu nota dels quatre noms. No són pas les gràcies de Rubens sinó més aviat la transubstanciació antropomòrfica dels quatre elements, coagulacions visibles d’una alquímia pura i amb plena disposició a obrar miracles a la matèria poètica:

MariaCabrera

Maria Cabrera es va formar en la lingüística comme-il-faut i potser per això la forma que té de subvertir-ne els salons més acomodats i les situacions de comfort resulta especialment visceral, sanguínia, assaonada d’una corporeïtat verbal que sembla dotar-la a voltes d’un poder demiúrgic, aquella qualitat que foragita qualsevol temptació decorativa per a rescatar-ne l’al·lè draconià, fundacional. Ha vist nombrosos dels seus poemes musicats amb èxit i d’entre els seus poemaris destaquen La matinada clara o Ningú no ens representa. Poetes emprenyats, obra sorgida al redòs de les flamarades del 15M.

RaquelSantanera

Amb només 25 anys Raquel Santanera ja ha deixat anar les arrels d’una poesia plenament específica, que va ser guardonada amb el Premi Martí Dot concedit a Teologia poètica d’un sol ús. La referència a la teologia no és pas gratuïta: a la seva poètica Santanera cerca els viranys per a refundar quelcom molt semblant a una nova metafísica del jo implicada en l’atavisme mitològic. Una forma de restitució de la performativitat immemorial que fins i tot ha escollit una figura específica per a expressar-se: la divinitat Babà que compta, amb el seu propi manifest a les pàgines del poemari.

BlancaLlumVidal

Blanca Llum Vidal duu a les seves espatlles una trajectòria tan atapeïda (amb poemaris propis com La cabra que hi havia (2009), Nosaltres i tu (2011), Homes i ocells (2012) i Visca! (2013), edicions, participacions a antologies col·lectives i traduccions) que hom pensaria que en realitat es tracta d’una multiplicació desmesurada de döppelgangers de sí mateixa, poetesses posseïdes per d’altres poetesses que són tan ella com alteritats irreductibles. La seva poesia té quelcom d’híbrid bellament monstruós, un xipolleig de paraula transparent, intencions viscerals i memòries tel·lúriques en què s’hi arriben a donar la mà tant Sebastià Roure com Mercè Rodoreda. Una sedició de la recitació encotillada i una reivindicació de la substància oral que no admet oïdes sordes.

MariaSevilla

Tanca la quadratura d’aquest cercle taumatúrgic Maria Sevilla: una exemple de que resulta possible transmutar la poesia a les desembocadures no wave i al fibrós nerviosisme de la passió narcòtica sense caure en el parany de la caricatura generacional o de l’afectació ultramoderníssima. Això queda del tot palès a Dents de polpa, un conjunt de poemes publicats al 2015 i que exhibeixen tot el potencial que encara li resta al llenguatge per a forçar-se, violar-se, torsionar-se i brandar-se en el·lipsis i espirals tal com si d’un clip musical filmat a mitges per David Lynch i Blai Bonet es tractés. Politoxicomania de la bona, sens dubte…

 

[situació # 17] de claudàtor: loopoesía 2016 [“mecánica de la sombra”]

[situació_17] copia

Molts podríeu pensar que el major interès del proper dijous 21 d’abril és que tan sols restaran dos dies per a Sant Jordi. Dos dies per al cafarnaüm d’impostures lectores i escripturals més salvatge de tots els que es fan i desfan als laboratoris de disseny de tendències i contorsions culturals del nostre país i de part de l’estranger. Però us equivocaríeu de mig a mig si creguéssiu això: el proper 21 d’abril amaga molts racons celebratoris al marge de l’allargada ombra del canibalisme lletraferit envasat al buit: es commemora per exemple la fundació de Roma, la mort d’Anselm de Canterbury (l’autor de la famosa prova de l’existència de Déu -l’argument ontològic– emprada per Descartes) o el naixement de Max Webber, entre d’altres fites. Ah, és clar, i el 21 d’abril també és el dia en què aterra a [claudàtor] la rauxa performativa de Jordi Corominas i el seu long-way-project Loopoesía. En aquesta edició del 2016, sota el títol que dona nom al seu últim poemari: Mecánica de la sombra.

Portada-Mecánica-de-la-sombra-Loopoesía-2016

Jordi Corominas és poeta, literatòfag, cronista de palimpsests històrics, viatjant d’art per compte propi i cicerone de la microhistòria del territori de Gràcia. I ja duu ja set anys llaurant plantant per múltiples escenaris Loopoesia, que més que un espectacle es podria qualificar de concepte. Un concepte molt “situacional”, una versió concentrada de l’esperit multifacètic, polimòrfic i fractal de la pràctica del happening en què hi tenen cabuda la paraula rapsodiada, el transformisme “á la Fregoli”, la calculada bretolada musical i els cronopis videogràfics, en un assemblatge que ha anat prenent cada cop una corporeïtat més sòlida al temps que les seves costures i perímetres s’anaven eixamplant i fent més brumosos. Cada nova entrega de Loopoesia posa solfa, mètrica, imatge i so a un treball textual diferent, que enguany ve empaquetat en aquest poemari en què Corominas explora les diverses manifestacions d’allò ombrívol, la nèmesi tèrbola enganxifada a la presumible claredat diürna dels fets i de les coses, des dels racons de la ciutat que passegem fins els esborancs de la Història que s’entesta en no reconèixen’s com a actors de la mateixa.

Era tan sols qüestió de temps que [claudàtor] i Loopoesia es trobessin. Els parèntesis que fenellen generosament el granit de les circumstàncies confluïnt amb el circuit de nua retroalimentació de la poesia escènica esbudellada. El desbordament dels cabals del signe i la significació a l’arena laberíntica de la performance desenfrenada. Amb un manat de trets distintius com aquest[u]s, encara queda per la sala algú que es vegi en cort de dir que l’interès de la setmana es troba a la grotesca pamfilada de llibres i roses a l’engròs, a la injusta cel·lebració de la mort del més bell dels animals possibles, el drac? No us deixeu endur per la gasiveria mestretita d’aquests dies: tot comença i tot acaba el 21 d’abril. Roma, Déu i Loopoesia a [claudàtor]…

Inaugurem les “Categorías” de Juan Escudero: Aristotelisme escopofílic sobre tela

Categorías_JuanEscudero

La línia d’exposicions del 134, en coproducció ideològico-isomòrfica amb [claudàtor] es complau de presentar el proper dijous 14 d’abril, obrint una sucosa vetllada que culminarà amb el concert-recital de Luís Lasso, l’exposició Categorías, de Juan Escudero. Per aquells desaprensius o desafortunats que no conegueu l’obra plàstica d’Escudero dir-vos que resulta extremadament complicat resumir-la, donada l’enorme plasticitat (de formats, tècniques i temàtiques) que la seva obra presenta: una mena d’agent patògen en constant transformació i creixement exponencial que, això sí, es caracteritza sempre per una extremada meticulositat i un rigor compositiu d’aparença a voltes fins i tot lleugerament psicòtica. Des d’obres de gran format elaborades a partir de l’humil tinta de bolígraf fins a petits i delicats relicaris pictòrics de detallisme malaltís i esborronant, el treball de Juan Escudero s’ha pogut veure a un bon grapat de galeries i espais expositius de Barcelona, Madrid i Bilbao (Safia, Eat Meat, Espai Volart, Casa del Reloj, Galería Alegría, TokyoStory…) sota epígrafs conjunts com ara Cornucopias (veritables malsons mutants de barroquisme quasi al·lienígena) o Paisaje (destil·lacions fantasmals del concepte de paisatge fins a l’evanescència pura del relleu, el volum i la fenella geològica)

Amb aquestes Categorías que presenta a partir del 14 d’abril Juan Escudero desplega un artefacte que té tant de depravació visual com de reflexió antropològica. Un meticulós treball de taxonomia de l’abjecció i de l’escopofília a partir del tractament (boirós, es diria que gairebé aigüalit per l’efecte d’una mirada desprovista de veritable desig) de diverses situacions o instantànies pròpies de l’imaginari pornogràfic. Més concretament, el generat pel consum que de la pornografia a internet, que ha derivat en una prolixa classificació i categorització (d’aquí el títol de l’exposició) de les possibilitats de consum i de sobreexposició que ofereix l’entorn virtual com a catàleg gairebé infinit: gang-bang, amateur, threesome, MILF, voyeur, bukakke, footjob… Talment es diria que amb la pornografia a internet s’accedeix a una mena d’era aristotèl·lica de la pornografia: una època de vivisecció de les potencialitats de l’ésser-consumidor en el marc de la fantasia eròtica mediatitzada a través d’una veritable bacanal de la categoria com a instrument d’encapsulació i delimitació.

TeaserCategorías

Les peces creades per Escudero se centren en les teatralitzacions més paradigmàtiques de la producció pornogràfica, així com en els seus rols més habituals (secretaria, policia, serventa, doctor…) i les relacions de poder, subjecció o sotmetiment que s’acostumen a establir en aquests casos. Com bé indica el mateix autor, la forma tan prolixa amb què es classifica la pornografia a Internet deriva en la superposició d’experiències sovint esbiaixades o fins i tot directament deformades sobre la sexualitat, construint desitjos o fantasies que fins llavors no s’havien plantejat com si de pulsions consubstancials es tractessin, a més de reduir i encotillar aquesta sexualitat en tant que producte de mercat classificable com qualsevol altre en funció de certes característiques específiques. Hi ha a Categorías un exercici subtil però devastador en la manera en com es presenten aquestes imatges, en la seva llànguida forma de traslladar-se a la fisicitat de la pintura:

“Son imágenes bastardas que pasadas a la acuarela se introducen en la tradición de la pintura “embelleciéndose”. Es una mirada complaciente e indulgente acerca de un mercado-monstruo que asoma de tapadillo en la vida privada cuando en realidad es un mecanismo de conquista de la intimidad.”

Gaudir d’aquesta exposició pot ser quelcom sotmès a nombroses lectures, promogudes tant per la líbido incomfessable com per l’intel·lecte més crític. I segurament el millor fóra que totes elles fossin viscudes i assumides alhora. L’Ésser, com ja se sap, es diu de moltes maneres…

[situació # 16] de claudàtor; Luís Lasso: “Como la mueca salvaje de los desfiladeros”

[situacio_16]

Amb Luís Lasso claudàtor s’acosta doncs a les feréstegues meridinialitats de la cardinalitat messetària, allà on hi ha artistes que es banyen els peus als mars de secà del llenguatge i de l’humorisme esdevinguts sinuoses fantasmagories de sí mateixes, bronzents i xiuxiuejants a l’hora. Per a un cicle de programacions com aquest poder comptar amb el desvariejant concurs de ginys poètics i performatius vinguts d’extramurs del nostre glocalisme no deixa de ser una ocasió que, més que pintar-se calva, s’empastifa grenyuda de satisfacció.

El nom de Luís Lasso, com els de Gonzalo Escarpa, Ajo, Javier Piñango o Javier Colis està indefectiblement unit a l’escena poètico-experimental madrileña. La seva és una trajectòria que, com no podia ser d’una altra forma, arrenca en el fangar del despropòsit infantil i del menyspreu cojunctural. Uns inicis en què ben aviat Lasso desplegà les seves millors dots de marginalitat tribal optant pels cassiotones i les versificacions enlloc de les més habituals trifulques d’indis i cowboys o les frenètiques competicions de persecs entre naus espaials. Allà, en aquell ermot d’incomprensió generacional, Lasso muntà el seu primer escamot musical, un plec d’infants desestructurats com ell que serien ja des de llavors el gèrmen de la que va ser la seva banda de tota la vida, Venérea, projecte musical auspiciat per Everlasting Records (en el subsegell Recordings from the Other Side) i produït pels exmembres de Radio Futura Luis Auserón i Enrique Sierra; una formació que partia de l’art rock vanguardista per contaminar-se de juguesques semi-privades, humorisme cultista, ultrasurrealisme i que publicà tres treballs, el darrer d’ells sota el palindròmic nomenclàtor d’ Aerénev.

 

Però més enllà d’aquesta facècia històrico-musical Luís Lasso és o hauria de ser conegut per una amplíssima i extremadament variada trajectòria en solitari que abasta des de la perpetuació de la pròpia guerrilla musical per d’altres mitjans fins a la poesia visual i objectual, la performance i en general tot allò relatiu a la implosió de les costures que travessen les dignificades vestidures de la paraula i de l’acció escèniques. A la seva participació a la propera de les situacions claudàtor dijousenques ens oferirà un repertori de peces poètico-musicals extretes de diversos confins de la seva violentada i prolífica disjunció mental; especialment les incloses al seu darrer disc, Violeta, un disc de folkisme marcià autoproduït i que, en paraules del mateix Lasso, conté “totxana, mar i muntanya”. D’aquest darrer treball en podeu sentir un tast aquí i llegir-ne una generosa ressenya aquí) I no content amb això també amenaça amb establir sospitosos proselitismes amb el nostre piano decimonònic i mostrar al respectable les derivatives virtuts de la seva darrera investigació pels canals fora via de l’experimentació poètico-objectual, el que ell anomena Arte I Reversible.

VIOLETA ELÉCTRICA from Luis Lasso on Vimeo.

MUJERES MÉTRICAS

[situació # 15] de claudàtor; showcase-party GRANTA nº 4: AGUA

GrabCommonFileStorageImage.aspx

El nom de GRANTA està associat des de fa temps, molt de temps al charming literari i a la investigació lletraferida, sigui en forma d’exploració de les perifèries, prospecció dels estrats històrics o metempsicosi d’altres dimensions extraterrenals. A finals del segle XIX uns universitaris de Cambridge van decidir engegar un projecte editorial en què hi tinguessin cabuda assajos polítics i temptatives literàries dels estudiants. Amb el temps aquest projecte, que ha experimentat tantes mutacions i reboots com el mateix doctor Who ha esdevingut una referència inel·ludible no només en el terreny de la literatura anglosaxona sinó també en l’àmbit de la parla hispana: GRANTA en espanyol (sota el paraigües del grup Galaxia Guttenberg) busca els entre-surts, confluències i viatges d’anada i tornada de totes dues llengües a través de la sel·lecció de textos llaurats per autors tan consolidats com emergents, vius com ja enterrats, en un intent d’esvaïr les possibles fronteres i compartimentacions que poguessin constrenyir el gaudi i recepció de l’exercici literari com a allò que no pot deixar de ser: una pulsió compartida, immanent, impermeable de les distàncies físiques i als abismes històrics i temporals.

Aquesta nova època de la revista està coordinada pels editors Valerie Miles i Aurelio Major i en el decurs dels tres números que fins ara s’han publicat de la seva nova travessa han ofert al lector heteròclites i molt nodrides visions col·lectives de temàtiques complexes i rotundament inesquivables: la noció de subjecte en l’era de les dades i la propagació digital, la marginalitat creativa, la memòria i el temps aparentment enterrats… i ho han fet per mitjà d’arfectactes escripturals enginyats per noms com Martin Amis, Enrique Vila-Matas, Guillermo Cabrera Infante, Iris Murdoch, Reinaldo Arenas, Rodrigo Fresán, Joseph Roth, Svetlana Aleksiévich, Harold Pinter, Haruki Murakami, John Barth…

[situacio_15]

Aquest dijous, en rigurosísima primícia, la nova etapa de GRANTA confluirà amb la nova etapa de Claudàtor, convertint la primera de les situacions del nou format noctàmbul en l’espai triat per la revista per a presentar a Barcelona el seu quart número: una aproximació multifocal i pluripatològica a un element tan bàsic i fundacional com gairebé impossible de perfilar d’una sola cabpussada: l’aigua. Factor originari de vida però també ingredient indispensable de segons quins malsons, substrat ecològic i concepte monstruós, signe de plaer o anunci de desfici, l’aigua brolla al seu aire en els meandres que en aquest exemplar han estat traçats i cabalosament omplerts pels efluvis literaris de noms com John Banville, Claudio Magris, Eduardo Lago, Patricia Highsmith… Dos dels protagonistes d’aquest quart número de GRANTA, l’escriptor peruà Santiago Roncagliolo i l’artista visual Álvaro Soler-Arpa acompanyaran l’editora Valerie Miles i el semi-factòtum Sebastià Jovani en un pesentació plena de paraules líquides, de liquiditat psicològica i de liqüefacció etílica (per a què no dir-ho) que donarà el tret de sortida a la nova experiència vital de Claudàtor els dijous al vespre-nit. Us hi esperem, agafeu aigua i llenceu-vos-hi de cap!