VERMUTS I A LA GÀBIA; [situació # 12] de claudàtor: Pentina’t Sisters fan la «Construcció de la nit»

[situació#12]

Sí, d’acord, a [claudàtor] ens agrada la poesia. La poesia-per-sé, al natural, fermada i nua, salvatge i sense tunning. Sí, ens agrada, ¿como no podria agradar-nos? ¿Quina mena d’aborígens de la cultura seríem en cas contrari? Però això no implica que no ens agradi també la dimensió mutant de la poesia, la poesia devinguda hibridació metamòrfica, impura, la poesia-cyborg, la poètica dissenyada i performatada en els intramurs de cervells colindants amb els del dr Moureau, el dr Frankenstein, el dr Mabuse o el Professor Guillat. La poesia desbordada i relligada amb vímets foranis, un pèl sutjosa, des-fermada, ballable, espremuda. La poesia devinguda poètica situacional multitasca, diríem.

I diem això, tot a aquestes alçades això hauria de ser sobradament sobre-entès donada la tesitura de les onze situacions [claudàtor] precedents perquè el proper sabbath ens porta un ofici performatiu que beu de les dues experiències poètiques encarnades en el mateix nomenclàtor, gairebé podríem assegurar que en les mateixes persones. D’una banda Anna Pantinat, poetessa que amb el seu segon poemari, Construcció de la nit va guanyar el Premi Joan Duch de Juneda l’any 2013, amb el que s’ha calçat no pocs escenaris recitatius i que, segons les seves pròpies paraules, és el resultat viscèric de la lectura de l’imprescindible Destrucción de la mañana de Josep M. Fonollosa. Un poemari que buceja als sords estralls de la rebel·lió gestada amb nocturnitat, no sempre closa ni conclosa, i que l’ha consolidat com… [a que pensàveu que anàvem a dir allò de «una de les veus poètiques més interessants del panorama actual»? Ai, santa innocència…!] …com una poetessa demandant, rigurosa i lleugerament capciosa, lletreruda i esmolada. Un goig, vaja.

I de l’altra banda el duet format per Anna Pantinat (veu) i Laia Pantinat (bateria electrònica), parts integrants del projecte musical Pentina’t Lula (en què també participa un dels artistes que ens ha visitat darrerament, l’històric Panotxa): una banda garatgera, psicotrònica, des-de-modé, en què hi tenen cabuda des dels mateixos textos d’Anna Pantinat, l’electròl·lisi vuitantera, les reivindicacions d’una República Matriarcal Catalana i una transversal necessitat de passar-ho d’allò més bé. I la culminació d’un desfici poètico-musical que ja s’ha manifestat a d’altres formacions pentinades com ara Cruceros Perfídia o Will Spector y los Fatus. En aquesta ocasió Pentina’t Lula es transforma en les Pentina’t Sisters, un duet rítmico-vocal a mig camí de les Andrew Sisters i Suicide, però amb molta millor fonètica catalana i excels sentit de la metàfora. I en aquesta versió binominal desfloraran, sense gasiveria però sense estridències gratuïtes el contingut d’aquella nit que ara fa prop de tres anys Anna Pantinat es va proposar començar a construir després de constatar com Fonollosa feia tot el contrari amb tots els matins del món.